un poquet més...

L’aeroport havia canviat molt, però Mallorca era la mateixa; semblava diferent, però hi havia alguna cosa que la feia única, feia que fos l’illa esperada. Hauria de cridar un taxi; havia deixat el meu cotxe a Barcelona. Tantes coses havia deixat allà, que ara no em feien cap falta. Era com si aquí hi hagués tot el que necessitava. Com si tornés a renéixer d’una vida que no havia estat real. Era difícil descriure el que sentia, perquè tan sols no sabia si volia fer-ho; ni si volia saber-ho. Estava bé. Necessitava tornar a l’illa; desitjava tornar-hi. Ja hi era.  Des que el pare em va deixar, estava tan sola. Havia anat rodat per un món que no em complaïa, per un món que no era meu. Era el món que m’havien volgut fer viure; era el que m’havien fet creure com a únic. Però jo era alguna cosa més que una titella en un món de joguines rompudes per despietats sense cor.

Així comença

Vaig arribar a Mallorca amb una calor insuportable. La xafogor era cada cop més inaguantable i tot i així passava gust d’estar-hi. Feia vint anys que no trepitjava l’illa. Als estius, quan era petita, m’agradava córrer pels carrers del poble. M’agradava veure les paperines que posaven a la plaça, es movien amb el vent, i feien un renou com si milions d’abelles dansessin sobre aquella plaça enrajolada d’un color gris perla. M’agradava jugar pels horts que envoltaven el poble. La bicicleta era el meu mitjà de transport. La il·lusió era el que em portava a tota jo. Havien passat molts anys des d’aleshores; feia molt que no veia els mallorquins que abans eren els meus amics i amigues. La meva vida havia canviat tant que no sabia si em reconeixerien. Havia mantingut el contacte per correu ordinari, primer; per correu electrònic, més tard. Però mai ens havíem tornat a veure les cares. Feia calor, però tenia la carn de gallina.  Un calfred em va recórrer el cos d’alt a baix quan vaig trepitjar la terra.

NO HO ENTENC

Hi ha coses que no entenc. Em sembla si més no paradoxal que la plana política d’alguns partits es mostri ferma defensora del bou d’Osborne, amb tots els meus respectes al bou, que no té cap culpa. Pots de pintura negre i brotxa en mà i cap a la carretera a pintar el bou de negre que algú l’havia decorat amb els colors de l’arc de Sant Martí. La llengua és igual si la destrossam, que importa, si total només és una llengua, però el bou que recorda l’Espanya profunda de Machado, aquest l’hem de defensar encara que facin rialles.

Senyors, el seu president vol instaurar no sé quines modalitats lingüístiques de no sé què. Amb una llengua sola no ens entenem i ell vol posar dialectes i subdialectes a mansalva. De què anem aquí?

El bou ha de ser defensat, no poden atemptar contra la dignitat de les persones, però contra la nostra llengua vosaltres estau atemptant cada minut de la vostra presència i en cada mot que surt de les vostres boques. Sent vergonya aliena quan veig el que estau fent amb la nostra terra. Senyors volem que ens retorneu la dignitat que ens heu robat amb les vostres manifestacions, i que no sortiu a dir disbarats que no fan més que desqualificar-vos.

Però bé, tenc clar que hauran de passar molts anys abans les ments no girin i es vegin les coses com han de ser. El respecte es per tots, no només cap a una part, i vosaltres no podeu demanar respecte si el primer que feu quan veieu el bou pintat de colorins és atacar la gent que defensa la llengua, sou daltònics i no reconeixeu els colors, perquè jo no vaig veure cap senyera pintada atribuint-se l’autoria dels fets. Però és clar, queda molt bé donar les culpes als radicals catalanistes, que sempre tenen la culpa de tot. Què mataren Manolete potser?

CONFIANÇA

Confiança. La confiança la generen les mateixes persones. El que esperam dels demés, el que creiem, el que defensam ens aporta confiança quan la resposta rebuda pensam pot ser possible.  La possibilitat de generar empatia és el que ens fa sentir confiats davant els demés. Però s’ha d’anar alerta amb els gestos, aquests inevitablement han d’acompanyar les paraules que es diuen. Si ens fallen una vegada potser perdin el respecte i el que generin sigui desconfiança.  La mar és blava perquè ens ha confiat a veure-la així, però ho és realment? No, però ens agrada així com es mostra. És el que en passa cada dia, cada minut, cada segon, cada instant del nostre existir. El que veiem no és sempre el que sembla, i el que sembla no és gairebé mai el que desitjaríem que fos.

La inseguretat no va lligada amb confiança, sinó talment el contrari. Si no n’estam segurs és perquè no confiam, i si és així ens hem de saber retirar a temps. No existeixen els malentesos, o es confia o no es confia, això és el re de la qüestió. Perquè dubtar si estam totalment segurs? Perquè estar totalment segurs si no confiam? Quina és la bona? La vida només és una i no la podrem tornar a viure. Va bé provar coses per a saber si són bones, però quan les provem és perquè confiam, encara que sigui durant un segon de la nostra existència, si no fos així no les provaríem. Amenaces? No hi crec. Quan un es sent amenaçat i ha de fer alguna cosa per alleugerar l’amenaça és perquè no confia en allò.

Confiem i fem les coses per això. Les coses sempre passen perquè han de passar i perquè realment confiam en que res dolent sorgirà d’allò en el que hem dipositat el nostres sentits. Les coses es fan per confiança, si no surten bé ja desconfiarem.

SOM I SEREM!

Som i serem per sempre. Malgrat el present ens maltracti, el futur és nostre, i tenim el passat per no avergonyir-nos, i mirar com vàrem fer les coses ben fetes. Els dies passen i la gent ens entén, però té por de manifestar-se, pensant que les notes vibrants en el temps ens amaguen alguna cosa més que la veritat. És així perquè som i serem, però és només pel fet de que vàrem ser. No cal recordar les lluites per a saber que hem lluitat, ni cal oblidar els fracassos per a saber que han existit. Tants anys de potejades fan que els cossos es ressentin i que les forces manquin, però sempre com deia el poeta hem de mantenir “...aquell esforç, que prou que coneixes de persistir quan res no ens és propici.” És aquest esforç el que ens fa diferents i ens fa alternativa a la realitat present. No ens val rendir-nos, no ens val acotar el cap, no ens val amagar-nos, perquè no tenim necessitat de fer-ho. Som i serem i així ho farem malgrat el present, perquè el passat ens avala i el futur és nostre.

EL POETA DEL TEMPS

Qui és el poeta del temps?

El poeta del temps és aquell que escridassa paraules al vent, però no es senten. És el que defensa banderes sense enlairar-les. És el que plora amb llàgrimes de sang quan li feren el cor. És el que calla però no atorga. És ell o ella, o ell i ella alhora perquè no entén de gèneres ni nombres, entén de paraules, entén d’emocions.

És el que escriu des de sempre i des de mai perquè mai és llegit. És el que coneix i desconeix, perquè ningú sap d’ell. Viu entre ombres i núvols banyats per un sol que mai no és descobert perquè està encobert. Viu i mor cada dia entre paraules que el fan sentir bé, però que no es saben emprar per a ser millors. Ningú sap on és perquè no ho sap ni ell, perquè ell no es troba ni es cerca. Som el que som perquè així ens han fet i ens hem deixat fer. Ell, ella, la cosa, el que és i no és, el que sap i no sap, el que vol i no pot, el que pot i no el deixen, tot. És el qui tu vols que sigui. És el poeta del temps.

DEMAGÒGIA

La demagògia és, com  la seva paraula bé indica, la direcció que es fa d’un poble apel·lant als seus sentiments. En aquests moments de dubtes, crispació, tristesa, solitud, davant els moments que es viuen de crisi, és fàcil usar-la per a convèncer la gent de que el que un exposa és el millor. La facilitat de paraula, el carisma i la retòrica fan que sigui fàcil seguir el que ens sembla més bo, pensant que potser alternativa al que vivim. No ens equivoquem, cerquem en els demés la veritat no només en la paraula, també en el fet, en els gestos, en la historia. Potser no hi hagi res que encara estigui per escriure, potser s’hagi pogut llegir tot el que s’ha escrit, però queden moltes coses a dir encara que sigui de manera diferent.

És senzill i fàcil atraure cap a un mateix les decisions dels demés quan el que ho fa és un bon director, no ens deixem enganar. Confiem en els nostres instints i repassem la història, això sempre és bo. Conèixer el passat ens serveix per a fer un millor present i rectificar un futur que serà demà. El que escric serà història quan ho acabi, i ho serà demà, potser ningú més ho llegirà, però serà passat, present i futur. Que són aquests sinó moments en la línia del temps de la que en som part. Vivim en un concepte espai-temporal i no ho podem evitar. Estam en un moment determinat en un lloc determinat, potser errat però existent, fem-lo nostre amb les nostres idees.

Cultivem-nos, com deia el filòsof : “Què és un esperit cultivat?  És el que pot mirar les coses des de molts punts de vista”. Només mirant les coses des de diverses perspectives podrem trobar el vertader sentit de les paraules dels demés. No ens deixem enganar a la primera de canvi, mira’m-ho des de tots els angles, només així farem una observació ben feta. No deixem que s’apoderi de nosaltres la fal·làcia que ens ofereixen vestida d’una demagògia aclaparadora, així serem esclaus dels que ens volen vendre i que nosaltres haurem comprat.

La confiança en les persones s’ha de donar per suposada, només els esdeveniments ens han de fer girar l’esquena a la gent. Però cert és, que els gestos i la comunicació no verbal ens poden oferir una pinzellada de la veritat amagada, i de la mentida predicada.

Vivim en una “polis” i som polítics perquè sinó no seriem éssers humans. Tothom té ideologies i no per això es pot rebutjar ningú. Senzillament cada un ha d’elegir el camí que li sembla més just i correcte i no deixar-se endur per la demagògia ben venuda a una gent desvalguda i amb forta pressió pels moments que es viuen. Obrim els ulls a la veritat.

“No tots els ulls tancats dormen, ni tots els ulls desperts hi veuen” (Bill Cosby)

UTOPIA

Què és una utopia més que una concepció imaginaria d'alguna cosa perfecta. Què és alguna cosa perfecta? Res i no-res potser si no el deixen ser. En el camí del farem una utopia perseguirem, sinó res tendrà sentit. Perquè perseguir el que existeix, si no m’agrada? Perquè renunciar als somnis? No és, potser, el món de les idees el de les formes ideals, perfectes i universals? Perquè renunciar a elles? Potser no s’han trobat perquè prou no s’han cercat. Potser no s’han cercat perquè utòpiques les han pensat.

El camí de la felicitat passa per cercar quelcom del que necessitam per viure com desitjam. Per aquí mateix caminarem per arribar a allò que volem. El món és interessant perquè en ell existeix la diversitat. Pens que molt avorrit seria un món on tots fossin iguals, on no es poguessin rebatre les idees del que tens al davant. Cert és que hi ha models, però cal que es desviïn una mica de l’obra original perquè no tendríem mai res a dir, res a fer, res a comentar. Trist un món sense ideals a perseguir, on no hi hagués punts de desacord. En el desacord està la millora, és on hem de cercar-la.

Entre el que és i el que hauria de ser està la utopia, i és aquesta la que necessitam cercar per a sentir-nos útils. El que cercam no és el que tenim, i el que voldríem tenir no és el que aconseguirem, per això mateix la utopia seguirà sent el que buscarem eternament, i això està bé.

És senzill, és natural, és humà, és ideal, es perfecte, és inconnex, és cert, és fals, és conegut i desconegut, és el que volem i no tenim, és el que tenim i no volem: és UTOPIA.

INICIS

Quant temps fa, si fa temps que escric? Tants anys com raó tenc que m’avala l’existència, és el que fa que empro el llapis i el bolígraf per escriure el que em surt de l’ànima. Ningú sap, més que el que sap que és el que m’agrada. Escriure és treure els meus sentiments. És la millor manera que tinc de mostrar les meves emocions. M’agrada el fonema, la paraula, el so, el text, el llibre i la llibreta, el llapis i la ploma. M’agrada el negre sobre blanc, i el somni fet paraula.

Tants anys fa com raó tenc que la meva vida no és pot concebre sense un llibre a les meves mans. Tants girs i voltes he fet com llibres he fet meus, he viscut i he pensat, i sense lletres la meva vida no és vida. Prou que ho saben els que me coneixen, són tants pocs que crec que ni jo mateixa sé qui sóc.

Tants anys fa com raó tenc que la vida no és vida sense escriure.  La història em fascina perquè sense ella no seriem aquí, ni sabrien qui som. Pobres diables els que reneguen del passat. El passat no és més que el present d’ahir, i el futur de la història. Aquesta història que volem  esborrar, però que no és capaç de desaparèixer perquè ha passat, s’ha fet present i es recordarà en el futur, malgrat tot.

Vull escriure i escric; vull llegir i llegeixo. Moltes coses he deixat sense fer, però mai és tard, perquè avui és l’ahir de demà, i això no es pot negar.

Inicis són inicis, però no estan sols, omplirem els buits i els farem valer. Només són això: INICIS.