un poquet més...

L’aeroport havia canviat molt, però Mallorca era la mateixa; semblava diferent, però hi havia alguna cosa que la feia única, feia que fos l’illa esperada. Hauria de cridar un taxi; havia deixat el meu cotxe a Barcelona. Tantes coses havia deixat allà, que ara no em feien cap falta. Era com si aquí hi hagués tot el que necessitava. Com si tornés a renéixer d’una vida que no havia estat real. Era difícil descriure el que sentia, perquè tan sols no sabia si volia fer-ho; ni si volia saber-ho. Estava bé. Necessitava tornar a l’illa; desitjava tornar-hi. Ja hi era.  Des que el pare em va deixar, estava tan sola. Havia anat rodat per un món que no em complaïa, per un món que no era meu. Era el món que m’havien volgut fer viure; era el que m’havien fet creure com a únic. Però jo era alguna cosa més que una titella en un món de joguines rompudes per despietats sense cor.

Així comença

Vaig arribar a Mallorca amb una calor insuportable. La xafogor era cada cop més inaguantable i tot i així passava gust d’estar-hi. Feia vint anys que no trepitjava l’illa. Als estius, quan era petita, m’agradava córrer pels carrers del poble. M’agradava veure les paperines que posaven a la plaça, es movien amb el vent, i feien un renou com si milions d’abelles dansessin sobre aquella plaça enrajolada d’un color gris perla. M’agradava jugar pels horts que envoltaven el poble. La bicicleta era el meu mitjà de transport. La il·lusió era el que em portava a tota jo. Havien passat molts anys des d’aleshores; feia molt que no veia els mallorquins que abans eren els meus amics i amigues. La meva vida havia canviat tant que no sabia si em reconeixerien. Havia mantingut el contacte per correu ordinari, primer; per correu electrònic, més tard. Però mai ens havíem tornat a veure les cares. Feia calor, però tenia la carn de gallina.  Un calfred em va recórrer el cos d’alt a baix quan vaig trepitjar la terra.