un poquet més...

L’aeroport havia canviat molt, però Mallorca era la mateixa; semblava diferent, però hi havia alguna cosa que la feia única, feia que fos l’illa esperada. Hauria de cridar un taxi; havia deixat el meu cotxe a Barcelona. Tantes coses havia deixat allà, que ara no em feien cap falta. Era com si aquí hi hagués tot el que necessitava. Com si tornés a renéixer d’una vida que no havia estat real. Era difícil descriure el que sentia, perquè tan sols no sabia si volia fer-ho; ni si volia saber-ho. Estava bé. Necessitava tornar a l’illa; desitjava tornar-hi. Ja hi era.  Des que el pare em va deixar, estava tan sola. Havia anat rodat per un món que no em complaïa, per un món que no era meu. Era el món que m’havien volgut fer viure; era el que m’havien fet creure com a únic. Però jo era alguna cosa més que una titella en un món de joguines rompudes per despietats sense cor.