Hi havia una
vegada, en un espai gran de petites proporcions, una llengua que es sentia
atemorida. Arribaren uns pirates ferotges que volien trepitjar-la, volien
arrabassar-la i atemorien a la gent que la parlava. La repressió creixia dia
rere dia, mentre la gent s’amagava tement el que li podrien fer els enemics de
la llengua. La tempesta s’acostava més i més, mentre el poble no sabia que
podia fer per aturar aquest desgavell. Aquella gent retallava i retallava, i
els trons, la pluja i el vent s’anaven apoderant d’aquell petit gran espai,
mentre el poble es tornava invisible i s’amagava rere uns escuts que ells
mateixos es feien amb la seva por.
Però un bon dia,
sorgiren els cavallers disposats a defensar el que era seu, no podien consentir
tal barbàrie, i es posaren a fer feina amb més força que mai. Parlaren amb la
gent i es convertiren amb la veu del poble.
-Què podem fer
nosaltres? –els demanaven els habitants d’aquell poble.
-Heu de
donar-nos suport amb la vostra signatura perquè el temps amenaça tempesta –deien
els cavallers armats de valor.
-Així ho farem! –clamà
la gent esperançada.
Aleshores el
moviment va començar a créixer i a créixer més, fins que hi hagué tanta gent al
seu costat, que els opressors amb les seves tropes es varen haver de retirar
derrotats per un poble que havia clamat justícia i l’havia obtinguda.
Els cavallers es
passejaven cridant: “Fora llamps i tempesta, fora pertorbacions i benvinguda la
calma. Gent del poble, conservau, teniu cura i manteniu ferma l’esperança de la
raó perquè aquesta està del nostre costat. El que és nostre, nostre ha de ser,
i les nostres armes són la llengua i la terra i aquestes són les que hem de fer
servir”
D’ençà d’aquells
temps fúnebres i tempestuosos la calma ha estat l’ànima del poble, i la llengua
la veu de la gent, i el clam d’un moviment nascut de la desesperança i de la desil·lusió
del poble sempre ha estat: Visca la llengua i visca la terra en harmonia!
I conte contat,
conte acabat, i de ben segur que serà veritat.
Ànims i
esperança!
