SENTIMENT CULÉ

He de confessar i confesso, que ahir vaig plorar i molt. L’acomiadament d’un geni de la pilota, de les relacions humanes, del saber estar i del saber fer, em va fer trontollar tot el meu ésser. No puc acabar d’acceptar la seva absència a les banquetes, al vestidor, a la sala de premsa, i fins i tot al mig camp, a aquell on va córrer i lluitar, a aquell on el van treure, a aquell on ens va fer sentir tantes coses als culers, als que ho som des que tenim ús de raó i fins i tot abans, perquè ho portam als gens, perquè així ho vam mamar de petits, a aquells que sempre em sentit en blaugrana i mai deixarem de fer-ho. Som patidors? Es clar que sí. Els que es senten els colors, els que lluiten i defensen casa seva es veuen obligats a sofrir, però el gaudiment dels èxits és tan gran que ens sentim feliços i orgullosos de suar la camiseta.

En Pep ens ha donat uns anys meravellosos, de goigs i alegries que mai oblidarem perquè han quedat gravats a la història, i aquesta és la que conforma el nostre ser, el nostre existir. Però també sé que hi tornarem, perquè som més que un club, i perquè entre tots ENS HI DEIXAREM LA PELL.

Gràcies Pep, i torna quan vulguis, perquè CAN BARÇA és casa teva, i això ho saps bé tu.

Culé, culé i culé per sempre més!

NO CALLAREM!

Les amenaces de destrucció provoquen moltes vegades emocions atemorides, però aquesta vegada no ha estat així. El govern Bauzá pretén arraconar la nostra llengua i els habitants de les Illes Balears hem estat valents i hem sortit al carrer per a mostrar que no callarem. Una mostra és la manifestació del passat 25 de març on vaig veure gent gran, gent jove, gent madura i infants. un poble unit per a manifestar el seu desig de que la nostra llengua no sigui retallada, arraconada, menyspreada i aniquilada. Allà vaig veure gent pacifica clamant justícia a un govern que no ens vol escoltar però que no pot negar que ens sent. Qui no és capaç de sentir 50.000 veus al carrer? Qui no és capaç de sentir les cançons de defensa que es fan? Aquí ningú ens manipula, sortim al carrer perquè ho volem fer, sortim a cantar perquè ho volem fer, i ja està bé de fer declaracions horroroses en contra de la gent del poble, nosaltres som el poble i el govern té l’obligació de mirar per a nosaltres sense discriminar-nos.
Quines histories conten de bilingüisme ni de no sé que més? No existeix el bilingüisme més que en la gent que defensa la llengua.  Jo he de poder anar al metge, a la policia i a qualsevol finestreta de l’administració i he de poder parlar en la meva llengua pròpia. Ells me diuen que ho puc fer. Com ho he de poder fer si els que m’atenen no m’entenen? Perquè ma mare que té 71 anys ha de parlar en castellà perquè un funcionari no l’entén? això no és de rebut.
Estic farta de que diguin que ho duen al programa. Vostè senyor Bauzá al programa duia el tema de la llei de funció pública, cert. Però també va dir, i està gravat, que no tocaria la Llei de Normalització lingüística, i ara ho fa. No recorda que també deia que acabaria amb la crisi i crearia molts llocs de treball, i on són aquests? perquè les xifres d’atur parlen per elles soles. És una vergonya! L’únic que manipula aquí és vostè que intenta canviar les seves paraules i fer embarbussaments que ni tan sols sap fer. Ja no estam en temps de dictadures on havíem de callar per por de morir, ara les coses han canviat, no estam als anys de la repressió, i vostè farà el que li roti, però la seva pala va cavant una fossa cada vegada més profunda. Faci feina per a que els demés en puguin fer també, no dediqui tots els seus esforços a enterrar un poble en moviment, perquè no ens aturarà la seva planta de senyoret que no ens fa por, sinó llàstima. Parlaven vostès de tri-lingüisme, permeti’m que rigui de les seves idees absurdes. Volen una doble línia? Però si no poden pagar ni els mestres que tenen; a que juga vostè?
No callarem malgrat estigui prohibit, durem el llaç malgrat estigui penat, sortirem al carrer malgrat els faci mal de panxa i cantarem amb tota la nostra força perquè la nostra arma és la raó. Deixin de sortir a dir tonteries que no fan més que mostrar el que són, i dediquin el seu esforç a lluitar per un poble que necessita llocs de feina, un poble que necessita que li donin la mà per a sobreviure, i no provoquin més escletxes i divisions entre la gent que no tenia cap problema amb la llengua fins que vostès arribaren.
En català, ara i sempre més!

Així serà!

Hi havia una vegada, en un espai gran de petites proporcions, una llengua que es sentia atemorida. Arribaren uns pirates ferotges que volien trepitjar-la, volien arrabassar-la i atemorien a la gent que la parlava. La repressió creixia dia rere dia, mentre la gent s’amagava tement el que li podrien fer els enemics de la llengua. La tempesta s’acostava més i més, mentre el poble no sabia que podia fer per aturar aquest desgavell. Aquella gent retallava i retallava, i els trons, la pluja i el vent s’anaven apoderant d’aquell petit gran espai, mentre el poble es tornava invisible i s’amagava rere uns escuts que ells mateixos es feien amb la seva por.

Però un bon dia, sorgiren els cavallers disposats a defensar el que era seu, no podien consentir tal barbàrie, i es posaren a fer feina amb més força que mai. Parlaren amb la gent i es convertiren amb la veu del poble.

-Què podem fer nosaltres? –els demanaven els habitants d’aquell poble.

-Heu de donar-nos suport amb la vostra signatura perquè el temps amenaça tempesta –deien els cavallers armats de valor.

-Així ho farem! –clamà la gent esperançada.

Aleshores el moviment va començar a créixer i a créixer més, fins que hi hagué tanta gent al seu costat, que els opressors amb les seves tropes es varen haver de retirar derrotats per un poble que havia clamat justícia i l’havia obtinguda.

Els cavallers es passejaven cridant: “Fora llamps i tempesta, fora pertorbacions i benvinguda la calma. Gent del poble, conservau, teniu cura i manteniu ferma l’esperança de la raó perquè aquesta està del nostre costat. El que és nostre, nostre ha de ser, i les nostres armes són la llengua i la terra i aquestes són les que hem de fer servir”

D’ençà d’aquells temps fúnebres i tempestuosos la calma ha estat l’ànima del poble, i la llengua la veu de la gent, i el clam d’un moviment nascut de la desesperança i de la desil·lusió del poble sempre ha estat: Visca la llengua i visca la terra en harmonia!

I conte contat, conte acabat, i de ben segur que serà veritat.

Ànims i esperança!

un poquet més...

L’aeroport havia canviat molt, però Mallorca era la mateixa; semblava diferent, però hi havia alguna cosa que la feia única, feia que fos l’illa esperada. Hauria de cridar un taxi; havia deixat el meu cotxe a Barcelona. Tantes coses havia deixat allà, que ara no em feien cap falta. Era com si aquí hi hagués tot el que necessitava. Com si tornés a renéixer d’una vida que no havia estat real. Era difícil descriure el que sentia, perquè tan sols no sabia si volia fer-ho; ni si volia saber-ho. Estava bé. Necessitava tornar a l’illa; desitjava tornar-hi. Ja hi era.  Des que el pare em va deixar, estava tan sola. Havia anat rodat per un món que no em complaïa, per un món que no era meu. Era el món que m’havien volgut fer viure; era el que m’havien fet creure com a únic. Però jo era alguna cosa més que una titella en un món de joguines rompudes per despietats sense cor.

Així comença

Vaig arribar a Mallorca amb una calor insuportable. La xafogor era cada cop més inaguantable i tot i així passava gust d’estar-hi. Feia vint anys que no trepitjava l’illa. Als estius, quan era petita, m’agradava córrer pels carrers del poble. M’agradava veure les paperines que posaven a la plaça, es movien amb el vent, i feien un renou com si milions d’abelles dansessin sobre aquella plaça enrajolada d’un color gris perla. M’agradava jugar pels horts que envoltaven el poble. La bicicleta era el meu mitjà de transport. La il·lusió era el que em portava a tota jo. Havien passat molts anys des d’aleshores; feia molt que no veia els mallorquins que abans eren els meus amics i amigues. La meva vida havia canviat tant que no sabia si em reconeixerien. Havia mantingut el contacte per correu ordinari, primer; per correu electrònic, més tard. Però mai ens havíem tornat a veure les cares. Feia calor, però tenia la carn de gallina.  Un calfred em va recórrer el cos d’alt a baix quan vaig trepitjar la terra.

NO HO ENTENC

Hi ha coses que no entenc. Em sembla si més no paradoxal que la plana política d’alguns partits es mostri ferma defensora del bou d’Osborne, amb tots els meus respectes al bou, que no té cap culpa. Pots de pintura negre i brotxa en mà i cap a la carretera a pintar el bou de negre que algú l’havia decorat amb els colors de l’arc de Sant Martí. La llengua és igual si la destrossam, que importa, si total només és una llengua, però el bou que recorda l’Espanya profunda de Machado, aquest l’hem de defensar encara que facin rialles.

Senyors, el seu president vol instaurar no sé quines modalitats lingüístiques de no sé què. Amb una llengua sola no ens entenem i ell vol posar dialectes i subdialectes a mansalva. De què anem aquí?

El bou ha de ser defensat, no poden atemptar contra la dignitat de les persones, però contra la nostra llengua vosaltres estau atemptant cada minut de la vostra presència i en cada mot que surt de les vostres boques. Sent vergonya aliena quan veig el que estau fent amb la nostra terra. Senyors volem que ens retorneu la dignitat que ens heu robat amb les vostres manifestacions, i que no sortiu a dir disbarats que no fan més que desqualificar-vos.

Però bé, tenc clar que hauran de passar molts anys abans les ments no girin i es vegin les coses com han de ser. El respecte es per tots, no només cap a una part, i vosaltres no podeu demanar respecte si el primer que feu quan veieu el bou pintat de colorins és atacar la gent que defensa la llengua, sou daltònics i no reconeixeu els colors, perquè jo no vaig veure cap senyera pintada atribuint-se l’autoria dels fets. Però és clar, queda molt bé donar les culpes als radicals catalanistes, que sempre tenen la culpa de tot. Què mataren Manolete potser?

CONFIANÇA

Confiança. La confiança la generen les mateixes persones. El que esperam dels demés, el que creiem, el que defensam ens aporta confiança quan la resposta rebuda pensam pot ser possible.  La possibilitat de generar empatia és el que ens fa sentir confiats davant els demés. Però s’ha d’anar alerta amb els gestos, aquests inevitablement han d’acompanyar les paraules que es diuen. Si ens fallen una vegada potser perdin el respecte i el que generin sigui desconfiança.  La mar és blava perquè ens ha confiat a veure-la així, però ho és realment? No, però ens agrada així com es mostra. És el que en passa cada dia, cada minut, cada segon, cada instant del nostre existir. El que veiem no és sempre el que sembla, i el que sembla no és gairebé mai el que desitjaríem que fos.

La inseguretat no va lligada amb confiança, sinó talment el contrari. Si no n’estam segurs és perquè no confiam, i si és així ens hem de saber retirar a temps. No existeixen els malentesos, o es confia o no es confia, això és el re de la qüestió. Perquè dubtar si estam totalment segurs? Perquè estar totalment segurs si no confiam? Quina és la bona? La vida només és una i no la podrem tornar a viure. Va bé provar coses per a saber si són bones, però quan les provem és perquè confiam, encara que sigui durant un segon de la nostra existència, si no fos així no les provaríem. Amenaces? No hi crec. Quan un es sent amenaçat i ha de fer alguna cosa per alleugerar l’amenaça és perquè no confia en allò.

Confiem i fem les coses per això. Les coses sempre passen perquè han de passar i perquè realment confiam en que res dolent sorgirà d’allò en el que hem dipositat el nostres sentits. Les coses es fan per confiança, si no surten bé ja desconfiarem.