SENTIMENT CULÉ

He de confessar i confesso, que ahir vaig plorar i molt. L’acomiadament d’un geni de la pilota, de les relacions humanes, del saber estar i del saber fer, em va fer trontollar tot el meu ésser. No puc acabar d’acceptar la seva absència a les banquetes, al vestidor, a la sala de premsa, i fins i tot al mig camp, a aquell on va córrer i lluitar, a aquell on el van treure, a aquell on ens va fer sentir tantes coses als culers, als que ho som des que tenim ús de raó i fins i tot abans, perquè ho portam als gens, perquè així ho vam mamar de petits, a aquells que sempre em sentit en blaugrana i mai deixarem de fer-ho. Som patidors? Es clar que sí. Els que es senten els colors, els que lluiten i defensen casa seva es veuen obligats a sofrir, però el gaudiment dels èxits és tan gran que ens sentim feliços i orgullosos de suar la camiseta.

En Pep ens ha donat uns anys meravellosos, de goigs i alegries que mai oblidarem perquè han quedat gravats a la història, i aquesta és la que conforma el nostre ser, el nostre existir. Però també sé que hi tornarem, perquè som més que un club, i perquè entre tots ENS HI DEIXAREM LA PELL.

Gràcies Pep, i torna quan vulguis, perquè CAN BARÇA és casa teva, i això ho saps bé tu.

Culé, culé i culé per sempre més!

NO CALLAREM!

Les amenaces de destrucció provoquen moltes vegades emocions atemorides, però aquesta vegada no ha estat així. El govern Bauzá pretén arraconar la nostra llengua i els habitants de les Illes Balears hem estat valents i hem sortit al carrer per a mostrar que no callarem. Una mostra és la manifestació del passat 25 de març on vaig veure gent gran, gent jove, gent madura i infants. un poble unit per a manifestar el seu desig de que la nostra llengua no sigui retallada, arraconada, menyspreada i aniquilada. Allà vaig veure gent pacifica clamant justícia a un govern que no ens vol escoltar però que no pot negar que ens sent. Qui no és capaç de sentir 50.000 veus al carrer? Qui no és capaç de sentir les cançons de defensa que es fan? Aquí ningú ens manipula, sortim al carrer perquè ho volem fer, sortim a cantar perquè ho volem fer, i ja està bé de fer declaracions horroroses en contra de la gent del poble, nosaltres som el poble i el govern té l’obligació de mirar per a nosaltres sense discriminar-nos.
Quines histories conten de bilingüisme ni de no sé que més? No existeix el bilingüisme més que en la gent que defensa la llengua.  Jo he de poder anar al metge, a la policia i a qualsevol finestreta de l’administració i he de poder parlar en la meva llengua pròpia. Ells me diuen que ho puc fer. Com ho he de poder fer si els que m’atenen no m’entenen? Perquè ma mare que té 71 anys ha de parlar en castellà perquè un funcionari no l’entén? això no és de rebut.
Estic farta de que diguin que ho duen al programa. Vostè senyor Bauzá al programa duia el tema de la llei de funció pública, cert. Però també va dir, i està gravat, que no tocaria la Llei de Normalització lingüística, i ara ho fa. No recorda que també deia que acabaria amb la crisi i crearia molts llocs de treball, i on són aquests? perquè les xifres d’atur parlen per elles soles. És una vergonya! L’únic que manipula aquí és vostè que intenta canviar les seves paraules i fer embarbussaments que ni tan sols sap fer. Ja no estam en temps de dictadures on havíem de callar per por de morir, ara les coses han canviat, no estam als anys de la repressió, i vostè farà el que li roti, però la seva pala va cavant una fossa cada vegada més profunda. Faci feina per a que els demés en puguin fer també, no dediqui tots els seus esforços a enterrar un poble en moviment, perquè no ens aturarà la seva planta de senyoret que no ens fa por, sinó llàstima. Parlaven vostès de tri-lingüisme, permeti’m que rigui de les seves idees absurdes. Volen una doble línia? Però si no poden pagar ni els mestres que tenen; a que juga vostè?
No callarem malgrat estigui prohibit, durem el llaç malgrat estigui penat, sortirem al carrer malgrat els faci mal de panxa i cantarem amb tota la nostra força perquè la nostra arma és la raó. Deixin de sortir a dir tonteries que no fan més que mostrar el que són, i dediquin el seu esforç a lluitar per un poble que necessita llocs de feina, un poble que necessita que li donin la mà per a sobreviure, i no provoquin més escletxes i divisions entre la gent que no tenia cap problema amb la llengua fins que vostès arribaren.
En català, ara i sempre més!

Així serà!

Hi havia una vegada, en un espai gran de petites proporcions, una llengua que es sentia atemorida. Arribaren uns pirates ferotges que volien trepitjar-la, volien arrabassar-la i atemorien a la gent que la parlava. La repressió creixia dia rere dia, mentre la gent s’amagava tement el que li podrien fer els enemics de la llengua. La tempesta s’acostava més i més, mentre el poble no sabia que podia fer per aturar aquest desgavell. Aquella gent retallava i retallava, i els trons, la pluja i el vent s’anaven apoderant d’aquell petit gran espai, mentre el poble es tornava invisible i s’amagava rere uns escuts que ells mateixos es feien amb la seva por.

Però un bon dia, sorgiren els cavallers disposats a defensar el que era seu, no podien consentir tal barbàrie, i es posaren a fer feina amb més força que mai. Parlaren amb la gent i es convertiren amb la veu del poble.

-Què podem fer nosaltres? –els demanaven els habitants d’aquell poble.

-Heu de donar-nos suport amb la vostra signatura perquè el temps amenaça tempesta –deien els cavallers armats de valor.

-Així ho farem! –clamà la gent esperançada.

Aleshores el moviment va començar a créixer i a créixer més, fins que hi hagué tanta gent al seu costat, que els opressors amb les seves tropes es varen haver de retirar derrotats per un poble que havia clamat justícia i l’havia obtinguda.

Els cavallers es passejaven cridant: “Fora llamps i tempesta, fora pertorbacions i benvinguda la calma. Gent del poble, conservau, teniu cura i manteniu ferma l’esperança de la raó perquè aquesta està del nostre costat. El que és nostre, nostre ha de ser, i les nostres armes són la llengua i la terra i aquestes són les que hem de fer servir”

D’ençà d’aquells temps fúnebres i tempestuosos la calma ha estat l’ànima del poble, i la llengua la veu de la gent, i el clam d’un moviment nascut de la desesperança i de la desil·lusió del poble sempre ha estat: Visca la llengua i visca la terra en harmonia!

I conte contat, conte acabat, i de ben segur que serà veritat.

Ànims i esperança!